Search
  • Ramon Sagués

Confitats -1st week- Català

Vaig a encarar el dia amb actitud positiva, llueix el sol i canten els ocellets. M'espera un esmorzar de puta mare. Encenc la tele i les mateixes notícies de cada dia, més infectats, més morts i una gràfica macabra que ningú sap quan acabarà. “En fin, no jodo yo por nada mi día positivo…"


Són les 10 hores i el meu cos ja em demana moviment. Pujo i baixo els 50 graons centenars vegades i quan entres en bucle gairebé infinit la ment es transporta i et trobes pujant la Mola, amb solitud pensant en les teves coses, ordenant les teves idees i emmagatzemant els teus propòsits. Però de cop i volta ensopegues; no és una pedra, és un maleït graó. El cop a la “espinilla” fa que tornis a la realitat, has pujat i baixat gairebé 100 vegades però sense moure't de al mateix lloc. Ni un goril·la en una gàbia de zoo és capaç de repetir semblant ritual. Què donaria jo per estar ara mateix en un altre lloc, però “en fin, no jodo yo por nada mi día positivo…"



Obro la nevera i falta menjar. Emulant un caçador-recol·lector substituint les llances per una bossa de Caldos Aneto, surto al carrer. Observo gent vestida amb màscares i guants. Tossa s'ha convertit en el laboratori de Walter White. Què cony estaran fent la gent amb tanta meta-amfetamina? “En fin, no jodo yo por nada mi dia positivo…"

Per sort jo tinc la seguretat que sóc immune a qualsevol virus. Abans de marxar ens varem vacunar de tots els virus coneguts i algun més. Van ser vuit punxades repartides per gairebé totes les meves extremitats, però per si això no fos poc, sóc d'una raça particular. Fins fa un mes he estat autònom i com tothom sap, els autònoms mai ens posen malalts. Més motiu, “para no joder mi día positivo…"


Surto de l'súper, borsa de brou Aneto plena. Ara som rics en temps però pobres en diners. Així que el nostre súper és el Dia, i està a més de deu minuts caminant. Mentre penso que el recorregut amb la bossa plena podria ser catalogat com un nou exercici de CrossFit, amb la seva BMW elèctrica, silenciosament i a traïció, s'apropa un municipal. Et demana el tiquet de compra, d'on véns i on vas. Penso que s’hauran de justificar en què s'estan gastant els nostres impostos, sempre és més útil fer més promocions de policies que no de metges, sobretot per a la gent que ens dirigeix ​​...“En fin, no jodo yo por nada mi día positivo aunque todo sea una puta mierda…"

Són les 17h. Cada dia a Teledeporte fan ciclisme. Aquest ciclisme pre-2000 que em va acompanyar d'adolescent, tardes d'estiu que passava somiant que un dia seria jo el que atacaria pujant el Tourmalet.

Aquest és el ciclisme del què ens varem enamorar, d'atacs sense sentit, etapes mítiques i ciclistes amb gorra i suor caient del nas. ¿En què s'ha convertit tot això? en watts, “pinganillos”, instagramers i altres merdes…

A la fin tot canvia i no sempre a millor, “en fin, no jodo yo por nada mi día positivo…"


Per sopar tornem a veure les notícies i la mateixa història de cada dia, un empatx de sobreinformació que ja no podem digerir. Polítics eludint responsabilitats i / o criticant el partit rival a la recerca de vots. Llistes d'aturats que augmenten a el mateix ritme que els morts, això si, a la fi del telenotícies ens diran que ja som a la primavera, demà farà sol i cantaran els ocellets.

En fi, un dia més es un dia menys però jo per demà ja m’he menjat la meva ració d’esperança, així que millor anar a dormir…