Search
  • Ramon Sagués

Pròleg -Català-

Updated: Mar 23

La idea és que això que estic explicant fos el primer capítol d'un llarg viatge i/o un canvi de vida. Però no, s'ha convertit en un magnífica història per a un pròleg.

Potser això no és dolent, una història, sempre va precedida d'un pròleg.

Ho teníem tot calculat. Llogar casa nostra, deixar la feina, vendre totes les coses que no necessitàvem. I sobretot, estalviar, estalviar molt.


Tot va començar ja fa anys, potser diria, dècades. En un sentiment potser primari, i fins i tot sense cap raonament previ on l'obtenció de la felicitat és el resultat d'una equació molt senzilla.

El que em fa més feliç és pedalar, veure llocs nous i sobretot, guiat per un impuls interior irrefrenable de sentir que quan estic en un lloc, tinc ganes de marxar. Una energia interior que de vegades costa canalitzar.

I així és. La vida, societat o un conformisme et va portant cap a un camí que potser no és el que has somiat. Tens dues opcions: la fàcil, no qüestionar res i anar fent. O bé, la no tan fàcil, impulsat per una crisi dels 40 de manual, acabar engegant tot a la merda i treure aquell “punk” i antisocial que sempre has estat.

Van passant els dies lluitant contra molins de vent en forma de gent tòxica intentant-te convèncer que no ho facis. L'únic escut són les meves pròpies teories de la llibertat i/o obligacions que tens en aquesta vida.

Fins que en un moment de "subidón" provocat per una sobredosi de cafè li deixes anar a la Mercè:

- El dia de sortida és el 14 de Març.

I fent una metàfora de primer de bàsica segueixes:

- I això és com un tren, que segueix el seu camí i no s'esperarà a l'estació.

La Mercè acostumada com ningú a les meves neures, afirmarà que sí amb el cap.


Ho teníem tot preparat, les nostres bicicletes, unes Surly d'acer indestructible amb Rolhoff per evitar qualsevol contratemps i uns pneumàtics de muntanya de 29x2.6" que ens haurien de permetre circular per qualsevol camí. Aniríem carregats amb tot el necessari per sobreviure a qualsevol lloc, ser totalment autosuficients, poder beure de bassals, cuinar amb qualsevol combustible, carregar aparells electrònics amb el Sol i mil i un recanvis per solucionar qualsevol avaria.





La idea era clara, marxar des de casa i pedalar tan lluny com en tinguéssim ganes, sense data de tornada, sense ruta marcada, sense un destí clar, només pel plaer de sentir-nos lliures.

Però el director d'aquesta història tenia preparat un gir de guió brutal. Un virus que comença a la Xina es va estenent pel planeta. Comença com una notícia internacional en un petit requadre d'algun diari, però en poques setmanes està en portada de tota la premsa. Aquest virus s'apropa a la mateixa velocitat que el dia de la nostra sortida. Ho escric ara i fins i tot em sembla un relat surrealista fruit d'un guionista mediocre de pel·lícula de dissabte al vespre.

Ja amb les bosses preparades i casa nostra llogada, no teníem cap altra opció que no fos la de marxar... el nostre tren no entén de cancel·lacions.

El pla era avisar a amics i famílies per fer uns primers quilòmetres junts cap a la nostra nova etapa de la vida. El dia abans de marxar, el President declara l'estat d'emergència, les noves mesures del mateix s'anunciarien en menys de 24 hores...

La primera etapa prevista d'aquest llarg viatge era Barcelona-Tossa de Mar, on els meus pares tenen una casa.

Finalment, decidim marxar per la porta del darrere a la francesa. Amb la incertesa present no era moment de comiats ni celebracions. Més aviat era marxar amb la sensació d'aquelles imatges de la gent fugint cap a França amb tot el que podia carregar l'any 39.




Doncs si, en cap dels meus malsons, càlculs de catàstrofes o possibles imprevistos apareixia la possibilitat de realitzar una quarantena tancats a casa fins a nou avís. No volia ser lliure? doncs acabo tancat a casa. Déu estic segur que no existeix però el Karma...

Quan mentalment t'has preparat per a viure com un animal salvatge, si de cop et tanquen en una gàbia, et pots tornar boig. Però sincerament, i sent realistes, no som animals salvatges. Estem més acostumats a estar tancats a casa que no pas a dormir sota les estrelles. Aquesta merda de societat m'hi ha educat per aquesta merda durant anys.

Haig de dir que en aquest arrest domiciliari ens estem adaptant prou bé. Però ara tot i portar només una setmana de clausura, he descobert un nou temor dintre meu. Ens afectarà la síndrome d'Estocolm?